Eivissa-Història-Època andalusina

Eivissa-Història

Època Andalusina

Durant el darrer període de l’antiguitat, el període bizantí, es constata, en relació a l’època precedent, un ressorgiment del món agrari ebusità; però avançat el segle VII, s’observa un decaïment tant a la ciutat com al camp que acabarà, en molts casos, amb l’abandonament definitiu dels assentaments rurals.

Sembla tractar-se d’un fenomen generalitzat que va afectar tots els llocs coneguts, entre el quals cal mencionar l’assentament rural de Cala d’Hort, on no s’han trobat signes de continuïtat més enllà dels primers anys del segle VIII, llevat d’una esporàdica freqüentació islàmica quan l’edifici ja estava en ruïnes.

La conseqüència més evident d’aquesta crisi va ser una forta reducció de la població, i fins i tot l’abandonament total de les illes, com apunten alguns autors.

Un fet històric que degué influir negativament a totes les illes fou l’annexió, l’any 624, dels territoris bizantins peninsulars al regne de Toledo. Llavors, les Balears quedaren en una posició excèntrica respecte a un imperi que s’havia anat replegant cap als seus territoris orientals, al mateix temps que el domini musulmà s’estenia per tot el nord d’Àfrica.

Les primeres dades de la presència musulmana a Eivissa són recents, i han aparegut en contextos encara bizantins, es troben a les necròpolis des Palmer, al pla de Vila, i a cala Martina (cala d’en Gat), a la costa sud-est de l’illa, excavades els últims anys del segle XX. Als dos jaciments s’han documentat enterraments que, per la disposició dels cadàvers i la seua orientació, semblen clarament islàmics, encara que es trobin en ambient bizantí.

Aquestes troballes són els testimonis més antics d’una primerenca estada islàmica a l’illa, que fins ara era totalment desconeguda. En principi sembla que els primers àrabs que arribaren a l’illa degueren conviure en un context cultural i polític diferent al del seu origen, que no assegura que els individus trobats representin un fet aïllat, sinó al contrari, que siguin els primers testimonis d’una aportació humana més àmplia i permanent, iniciadora del procés d’ocupació islàmica de l’illa a final del segle VII o principi del VIII.

El desconeixement històric dels segles VIII i IX es deu, sobretot, a la manca de dades documentals ja que les fonts àrabs no donen cap notícia respecte a Eivissa. Les cròniques més antigues al·ludeixen a les expedicions que la flota d’Ifriquiya va fer, els primers anys del segle VIII, contra les illes de la Mediterrània central i occidental; també és coneguda la incursió de l’any 707 contra les illes de Mallorca i Menorca, comandada per ‘Abd Allâh ibn Mûsa, però aquestes fonts en cap moment es refereixen a Eivissa. Sembla que aquestes expedicions no arribaren a les illes Pitiüses, malgrat la seua situació geogràfica, més propera a la costa africana, amb la qual mantengué freqüents contactes durant tota l’antiguitat.

La inexistència de dades documentals i la mancança de dades arqueològiques, varen crear un buit històric que abasta el segle VIII i part del IX, que fins i tot va plantejar la possibilitat d’una despoblació gairebé total de l’illa més enllà dels bizantins. Diverses causes pogueren provocar la disminució dràstica de la població, confirmada pel registre arqueològic, a principi del VIII.

Al marge de motivacions polítiques pròpies de l’època, cal mencionar la situació d’inestabilitat que patia l’espai marítim mediterrani en general i el llevant peninsular i les illes, en particular. Aquesta situació, tal volta, afavorí una ocupació gradual dels territoris litorals, i en concret de les illes, com a refugis i base d’operacions de marins que es dedicaven a la pirateria, formant veritables estols de dissidents no sotmesos a cap autoritat i menys a la de Còrdova, que no va exercir un control efectiu sobre l’àrea mediterrània d’Al-Andalus fins a l’arribada al poder d’‘Abd al-Rahman III.

Per als emirs omeies anteriors, el llevant peninsular i les illes eren àrees sense cap interès, deprimides econòmicament i políticament, en què s’instal·laren grups humans formats, majoritàriament, per contingents berebers que una vegada assentats als territoris varen gaudir de certa autonomia fins al segle X, quan foren integrats socialment i políticament pel poder califal de Còrdova.

Respecte a Eivissa, les dades sobre l’època emiral són molt escasses, encara que cal esperar que les noves investigacions arqueològiques puguin documentar aquest període encara fosc. Així doncs, al marge dels enterraments des Palmer i de cala Martina (cala d’en Gat) esmentats, que hauran de valorar-se dins el seu context, hi ha d’altres jaciments, l’estudi dels quals pot ser fonamental. Es tracta, dels assentaments de sa penya Esbarrada, a Santa Agnès i de sa Cala, a Formentera. Els dos llocs presenten certes similituds quant a la seua ubicació, a la vora d’un penya-segat, la disposició de les seues estructures d’habitació i, finalment, els uneixen l’escassa presència de restes ceràmiques i també altres tipus de materials. Ambdós jaciments denoten una vida curta amb una ocupació gairebé efímera la qual cosa haurà de definir-se cronològicament amb l’estudi dels pocs materials trobats.

Per altra banda la ciutat d’Eivissa és un altre lloc que tanmateix pot donar moltes sorpreses. De moment, a l’Almudaina s’ha trobat un conjunt de ceràmica andalusina de primera època, i també es coneixen diversos fragments anteriors al segle X, procedents d’altres llocs de Dalt Vila.

Finalment, les troballes monetàries també aporten dades de gran interès per a aquest període. L’estudi de les monedes àrabs trobades a l’illa, publicat a l’any 1995, inclou dos interessants exemplars de coure trobats de manera casual a la zona de sa Coma, dels quals només un és llegible, correspon a un fulus que sembla que va ser encunyat el primer quart del segle VIII. La seua aparició s’ha relacionat amb l’expedició militar de Tariq que acabà amb la conquista d’Hispània, el 711. En qualsevol cas es tracta d’un testimoni important sobre la presència i freqüentació política i fiscal de l’illa a mitjan segle VIII. Datat al segle següent, es coneix un altre exemplar procedent del Puig des Molins, es tracta d’una moneda de plata d’Al-Hakam I, encunyat el 196 H (811).

Època califal

L’autoritat cordovesa sobre les Illes Orientals, com s’anomenaven les illes Balears, es va imposar després de la crisi política o fitna que va tenir lloc al final del segle IX i inici del X. Abans de 924, encara bona part dels territoris perifèrics d’Al-Andalus es trobaven en un estat de dissidència declarada o de fet, com és el cas del llevant peninsular on el restabliment del poder cordovès no serà efectiu fins després de les campanyes militars portades a terme pel califat els anys 928-930.

El control real i efectiu de les illes comença, doncs, amb la pacificació territorial de l’àrea mediterrània, sota el poder de ‘Abd al-Rahman III. Des de llavors, el nou califa comptarà amb una base d’operacions important per a la seua política expansionista. En aquest sentit, cal mencionar la notícia tramesa per Ibn Hayyan, sobre la visita de l’estol califal a l’illa de Mallorca on va completar els preparatius per emprendre l’atac contra la costa catalana, des de l’Empordà fins a Barcelona, l’any 935.

Després de signar la pau amb els francs, el califa ordenà als governadors de Balears i ports costaners, respectar els visitants cristians i permetre’ls comerciar amb Al-Andalus. L’autoritat cordovesa s’imposà a les illes mitjançant el nomenament d’amils, el primer dels quals fou el qa’id Ahmad b.Ilyâs que exercia el seu càrrec a Tudmir quan fou traslladat a les illes Orientals al 318 H (930).

Les fonts donen els noms d’alguns dels nomenaments haguts fins a la fitna dels primers anys del segle XI, que es relacionen al quadre sobre l’administració califal a les Illes Orientals (318 H/930–389 H/1013).

Els textos d’aquesta època no fan gaires referències explícites a Eivissa. Una de les poques al·lusions conegudes és la del viatger i geògraf oriental Al-Maqdisi (335-378 H / 946-988) que, en la seua obra sobre l’occident musulmà, del segle X, menciona Yabisa dins una relació de 18 cores d’Al-Andalus, encara que existeixen dubtes raonables sobre la seua identificació amb l’illa. Altres fonts posteriors poden, malgrat això, reflectir situacions precedents; Yaqut, en el repertori de ciutats, castells i llocs d’Al-Andalus, que va escriure al final de segle XII o començament del XIII, diu que “a les proximitats de Tudmir es troben les dues illes (al-yaziratan) i Eivissa (Yabisa)”. Aquesta menció pot ser un indici que, durant algun temps, tal vegada a l’època emiral, existí una individualització administrativa de Yabisa respecte a les altres illes.

Una altra referència d’abast important és la participació l’any 340 (951) d’un metge de Yabisa, Abu Utham al-Jazzar al Yabisi, en un equip científic encarregat de traduir l’obra Màteria Mèdica de Dioscòrides, que demostra que a l’època califal ja existia un alt nivell d’integració dins el món cultural i intel·lectual andalusí.

La islamització de l’illa cada vegada és més coneguda i es troba millor documentada arran de les investigacions arqueològiques portades a terme els darrers anys. Cal destacar, en primer lloc, dos programes d’investigació que abasten tot l’àmbit territorial de l’illa, són el projecte de cartes arqueològiques i les campanyes d’arqueologia hidràulica.

El primer va ser promogut a l’àmbit interinsular per la Conselleria de Cultura i en concret a Eivissa, pel Consell Insular; el segon és una investigació dirigida per Miquel Barceló Perelló, en el marc d’un projecte més ampli finançat per la Direcció General d’Investigació Científica i Tècnica del Ministeri d’Educció i Ciència. La prospecció arqueològica de tot el territori insular ha permès inventariar quasi 800 jaciments arqueològics als sis municipis de les illes Pitiüses, l’estudi dels quals permetrà extreure dades importants sobre el procés i la intensitat de la colonització rural a les diverses èpoques històriques així com la continuïtat dels hàbitats i de les explotacions agràries circumdants.

D’altra banda, les campanyes de prospecció hidràulica, centrades de forma més específica i puntual sobre els espais irrigats a l’època islàmica, han posat de manifest la intensiva i sistemàtica ocupació del territori illenc, on s’han anat identificant els espais de conreu i els llocs de residència dels grups humans que s’instal·laren a l’illa. Aquesta gent, sembla que portaren noves concepcions en el disseny d’espais de conreu, l’ocupació dels quals estaria basada en una distribució desigual de la terra entre els diversos grups que crearen i compartiren les xarxes agràries.

Un altre tema pendent és definir les relacions del medi rural amb la ciutat, i l’abast del paper del nucli urbà de Yabisa com a centre polític i econòmic de l’illa. De la ciutat, l’element més conegut és la fortificació medieval, estudiada per Antoni Costa Ramon l’any 1962, de la qual s’han obtengut noves dades a les excavacions arqueològiques portades a terme els darrers anys del segle XX a la ronda Joan Baptista Calvi i a la Catedral. Malgrat això, encara queden aspectes importants per documentar, com la delimitació i identificació de les transformacions estructurals hagudes no sols a l’època andalusina, sinó també durant els segles següents en què la fortificació es va mantenir en ús, i la cronologia dels diferents trams conservats, entre d’altres.

Quant a l’evolució urbana, les excavacions realitzades a Dalt Vila (Catedral, Museu Diocesà, Castell i Almudaina i Sala de la Universitat) estan donant dades que complementen les conegudes per a aquest període, entre les quals cal destacar la troballa, per primera vegada, de nivells d’ocupació associats a estructures arquitectòniques de tàpia, documentades a les excavacions de la Catedral d’Eivissa.

Altres jaciments que han donat restes arqueològiques de l’època califal són la cova de Santa Agnès, el puig d’en Valls i la necròpolis del Puig des Molins. Es tracta de llocs on va intervenir, al principi del segle XX, la Societat Arqueològica Ebusitana, dels quals s’han publicat un conjunt de ceràmiques andalusines força interessant, entre les quals cal mencionar diverses gerres i olles procedents de Santa Agnès, que presenten similituds tipològiques amb les del nivell IV de la Catedral, datat al segle X o al principi del XI.

Del puig d’en Valls, es coneixen alguns fragments de ceràmica verda i manganès, decoració típica de l’època califal, publicats el 1907 per Joan Roman i Calvet. D’altra banda, cal mencionar una sèrie de vaixelles custodiades al Museu Arqueològic, de les quals es desconeix la procedència exacta, però que per la seua tipologia i decoració pertanyen a aquest període.

Els registres monetaris, per la seua part, es limiten a tres exemplars andalusins, dos d’ells encunyats per Abd al-Rahman al-Nasir i un altre de Muhammad II i dos exemplars fatimites. Es tracta d’un volum de moneda escàs del qual no es poden extreure conclusions ràpides per la dubtosa procedència de les peces, resultat de la recerca de col·leccionistes i no d’una investigació programada. En qualsevol cas, criden l’atenció els dos exemplars encunyats al Magrib, que amb les oportunes reserves, poden ser el resultat de la relacions comercials de l’illa amb el nord d’Àfrica, de què parla l’escriptor Al-Zuhri, referint-se a la comercialització de la sal eivissenca.

Altres peces àrabs de cronologia emiral-califal, són nou recipients de vidre que es varen cedir al Museu Arqueològic d’Eivissa el 1986, com a procedents del Puig des Molins i publicades a les acaballes del segle XX.

La taifa de Dénia i el període independent

L’obra anònima Dirk Bilad Al-Andalus, confirma la pertinença de cadascuna de les illes a Al-Andalus. Tant Dénia com Eivissa, Mallorca i Menorca, eren considerats territoris andalusins, governats per la mateixa persona, referint-se probablement a Muyahid.

El cronista Ibn Idari relata els desordres que es produïren a Al-Andalus arran dels quals va sorgir la taifa de Dénia. Conta la història de Muyahid al-’Amiri, que quan va començar la sedició estava al càrrec de les tres illes (de les Balears) i una volta assegurada la seua possessió, va sortir cap a Dénia fins que es va apoderar de la ciutat. Muyahid va governar fins a la seua mort l’any 436 H (1045), el succeí el seu fill Ali Iqbal al.Dawla, que va mantenir la unitat del regne fins al 1057/58, quan Al-Muqtadir, de Saragossa, es va apoderar de Dénia incorporant-la al seu regne.

Les Illes, a partir de l’any 1059, començaren un període d’independència governades per qui havia estat valí de Mayurqa Al-Murtadâ. El succeí, el 487 H/ 1094, Mubassir que governarà les illes fins la croada pisanocatalana.

A aquest període pertany un poeta important nascut a Yabisa, Idris b. Al-Yaman al-Sabini al Yabisi, degué ser un personatge conegut ja que estigué per diverses corts d’Al-Andalus, entre elles la de Muyahid de Dénia, és l’únic poeta de les illes orientals que figura a l’antologia de Ibn Sa’id al-Magribi. Va morir l’any 1048.

Sembla que al llarg del segle XI, les illes desenvoluparen una intensa activitat a tota la Mediterrània, per a la qual cosa comptaven amb una flota important. En aquest sentit, cal recordar les notícies dels geògrafs Yaqut i Al-Himyari que mencionen la construcció naval com una de les activitats importants que es desenvolupava a Eivissa.

La independència de les illes finalitzà amb la croada dirigida contra Yabisa i Mayurqa per una coalició pisanocatalana. Tres escriptors àrabs mencionen el fet: Al-Maqqari, Al-Himyari i Ibn al-Kardabus; aquest últim digué que els pisans arribaren a Eivissa amb 300 naus i després sortiren cap a Mayurqa, illa sobre la qual dóna una valuosa informació tant dels personatges com dels esdeveniments que hi succeïren.

Tanmateix, la font més important sobre aquest fet és el poema llatí De Bello Maiorica, de Lorenzo Veronès, també conegut com Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, títol de l’edició feta per C. Calessi el 1904, d’un dels manuscrits que es conserven del poema. En l’exposició dels propòsits que es fa al principi de l’obra es fa al·lusió a la pirateria que els “moros” practicaven contra les ciutats italianes; com a resposta d’aquestes accions, els nobles de la ciutat de Pisa organitzaren la croada contra Yabisa i Mayurqa, liderada per l’arquebisbe Pietro de Pisa, amb el consentiment del pontífex Pasqual II. L’esquadra partí del port de Pisa l’agost de 1114 i arribà al port de Blanes, que llavors pertanyia al Comtat de Barcelona governat per Ramon Berenguer, qui també va participar en l’empresa.

Les referències a Eivissa apareixen al llibre III, on es relata l’arribada dels pisans en un primer viatge de tempteig, es donen aspectes generals de l’illa i una descripció de la ciutat. La pròpia escomesa bèl·lica així com la rendició definitiva de la fortalesa ocupen bona part del llibre IV, que finalitza amb la marxa dels pisans cap a Mallorca. El poema dóna nombroses dades del desenvolupament del succeït i dels fets que s’esdevengueren en les dues visites que l’estol cristià va fer a l’illa.

Segons indica el poema “s’acostava el mes de març quan les naus, enviades per endavant, arriben a les costes d’Eivissa.” Després del desembarcament es lliuraren alguns combats i els cristians saquejaren els voltants de la ciutat fortificada; a continuació anaren a Formentera, on agafaren nombrosos captius. De tornada, es produí el primer assalt a la ciutat acompanyat de la persecució dels eivissencs fins a “la porta de la fortalesa que aquell lloc majestuós presenta de la banda del sud”, porta que només apareix mencionada en aquesta obra i de la qual no es tenen referències posteriors. La batalla continuà “...mentre els sarraïns pugen als murs de torres altes i llancen enormes pedres, l’exèrcit, confiat, que està situat a la part baixa, ataca per la banda de ponent on la plebs restava inerme. Agafen homes, al·lots, mares i nores, teles i vestits robats de dins les cases on entraven”. Es refereix al saqueig d’una zona extramurs tal volta identificable amb el tercer recinte urbà medieval que llavors encara no devia estar protegit amb murades.

Sembla que el desembarcament definitiu es va fer a l’actual zona des Molins, on els cristians instal·laren el campament, abans d’iniciar la lluïta tant des de terra com per la mar, on “...les naus, amb altes torres d’assalt, avancen contra les defensades murades”. L’atac per terra es fa “mitjançant els enginys habituals (...) Oriciades basteix una espectacular màquina de guerra cap a la banda de ponent que pot atènyer les defensades murades des d’un tros lluny”.

Quan aconsegueixen entrar al primer recinte de la ciutat, perseguiren i mataren els soldats i els seus habitants, acció que apareix expressada dins la narració de manera exagerada i cruenta. El segon recinte es va prendre vuit dies després del primer; finalment els vencedors s’acosten a les murades i intenten abatre les portes i les entrades superiors atacant “les altes torres i les murades amb les màquines de guerra i les pesades pedres que llençava lluny la màquina orientada cap a les altes murades arribaven fins a les finestres, destrossant sovent l’interior de les cases”, referint-se, probablement, a les cases situades al primer recinte, ja que també els projectils arribaven fins al “sublim palau”, identificat amb el Castell. La lluita va continuar fins a la rendició de la ciutat amb la mort d’Abu Al-Mundir, llavors qa’id de l’illa.

Després, els pisans entraren dins “les altes fortaleses i ordenen que es col·loqui ràpidament en un mateix lloc el botí. Cobdiciosos, fan caure amb una embranzida torres i totes les murades i aplanen la terra”. Com es pot veure, la narració de la conquista de la ciutat conté un fort esperit de venjança; en general és molt parcial i en tot moment enalteix les accions portades a terme pels pisans, malgrat això, les accions descrites semblen bastant versemblants.

Per altre costat les al·lusions geogràfiques dels camps de batalla i dels llocs de desembarcament així com els comentaris sobre la ciutat i els seus voltants semblen bastant coherents i ajustats a la realitat, que encara avui és pot esbrinar. Tan sols la menció que es fa sobre l’arrasament de la fortificació, sembla magnificat, ja que per les restes conservades i documentades, les murades no foren destruïdes totalment. L’obra, doncs, per sobre de les seues qualitats literàries, destaca per ser un document històric de primer ordre per conèixer un fet que va tenir greus conseqüències històriques per a l’illa i, sobretot, per a la ciutat.

Del període que abasta des de la incorporació de les illes a la Taifa de Dénia i la croada pisanocatalana, és a dir tot el segle XI i una part del XII (fins al 1115), es coneix un conjunt de materials numismàtics de gran interès històric, que evidencien una situació econòmica, social i cultural clarament andalusina, situació que també revelen les descripcions donades pels geogràfs àrabs que, encara que siguin de data posterior, reflecteixen un panorama illenc adient amb aquest període.

El registre numismàtic del segle XI és molt superior al de les èpoques precedents i posteriors. Es coneixen un total de 22 monedes: quatre són de la seca de Mayurqa (ciutat de Mallorca), quatre de Daniya (Dénia), quatre de Saraqusta (Saragossa), una de Balansiya (València), quatre de Garnatah (Granada), dues d’Al-Mariya (Almeria), una d’Isbiliya (Sevilla) i una de Malaqa (Màlaga). Aquest volum monetari ha estat interpretat, per alguns autors, com a prova d’un augment de la intervenció estatal i fiscal, a pesar que tan sols vuit exemplars corresponen als centres de poder dels quals depenia l’illa. Tanmateix, la diversitat d’origen de la resta de monedes pot ser resultat d’una intensa activitat comercial desenvolupada per Yabisa durant aquest període.

Les troballes epigràfiques són molt escasses. L’únic exemplar trobat a l’illa d’Eivissa, és una peça del jaciment d’època andalusina excavat els anys vuitanta al Puig des Molins. Es tracta d’un segell/emblema pertanyent a un personatge important, anomenat Al-Hasam ibn Ahmad. La cronologia del qual, fixada entre 1075-1114, s’ha fet partint de la similitud cal·ligràfica del text amb la de les monedes del període independent.

Altres inscripcions epigràfiques s’han trobat a l’illa de Formentera.

La ciutat, d’altra banda, arran de les excavacions portades a terme al castell i a l’almudaina així com a diversos llocs del primer recinte urbà, han donat a conèixer novedoses dades d’aquest període, fins i tot s’han documentat importants transformacions de les estructures arquitectòniques precedents, com han demostrat les excavacions de la Catedral d’Eivissa. Tanmateix, l’assalt a Yabisa per la coalició pisanocatalana que acabà amb l’arrasament de la ciutat i de les murades tot just comença a reconèixer-se mitjançant nivells de destrucció i incendi detectats a l’almudaina i a la ronda de G. B. Calvi.

Època almoràvit i almohade

La partida dels pisans marca l’inici de l’etapa almoràvit a les illes orientals, les cròniques àrabs que recullen l’esdeveniment pisà coincideixen que, davant la carestia de recursos per refusar les tropes cristianes, el valí de Mallorca, Mubassir (1093-1115), sol·licità ajuda als almoràvits del nord d’Àfrica, els quals arribaren a l’illa quan la ciutat ja estava devastada i les tropes cristianes havien fugit. Ibn al-Kardabus exposa la situació lamentable en què es trobava l’illa i la ciutat a l’arribada de l’estol amb 300 naus comandada pel qa’id Ibn Taqartas.

Els almoràvits, llavors, reconstruïren la ciutat, s’hi establiren i l’habitaren. Per a Eivissa, no hi ha cap dada específica sobre la reconstrucció de la ciutat ni de l’ocupació almoràvit. Aquest període és encara més desconegut que els precedents, a penes hi ha referències documentals exclusives d’Eivissa ni tampoc cap menció de la seua participació en els fets protagonitzats pels Banu Ganiya, de Mayurqa, en el seu intent d’estendre el seu domini pel nord d’Àfrica.

Sembla que els eivissencs no estigueren massa contents del seus vesins, ja que el qa’id mallorquí, Ibn Nayyah, va col·laborar directament amb els almohades facilitant l’ocupació de l’illa, arran de l’expedició del qa’id Abu-l-Abbas, el sicilià, de l’any 583 H (de març de 1187 a març de 1188).

Així doncs, Eivissa va estar sota domini dels almohades diversos anys abans que Mayurqa (1203) i Manurqa (1202). Els Banu Ganiya varen intentar recuperar l’illa. ‘Abd Allâh ibn Gânîya, va assetjar la ciutat però va haver d’aixecar el campament sense aconseguir el seu objectiu. Llavors, Yabisa era defensada per Abû ‘Abd Allâh ibn Maymûn amb l’ajuda d’‘Abd al.Wâhid.

L’arqueologia, per la seua part, no ofereix gaires dades de l’etapa almoràvit, ni tan sols referents a l’obligada reconstrucció de la ciutat després de l’atac cristià. Aquesta reconstrucció, que degué fer-se, no ha estat documentada arqueològicament, i a les intervencions més recents no s’han trobat registres arqueològics que la reflecteixin. De fet, les poques excavacions fetes a la ciutat documenten sobretot l’ocupació almohade i les reformes que ells dugueren a terme al primer recinte urbà, sobretot aquelles relacionades amb les defenses urbanes.

Les troballes numismàtiques del període es limiten a un exemplar de la ceca de Fes, encunyat per Abu Muhammad’Abd al.Mûmin ibn’Alî, datat entre el 524-558H (1129-1162), es va trobar al Puig des Molins a principi del segle XX.

La manca de nivells estratificats en les intervencions més recents, no ha permès individualitzar els conjunts ceràmics de l’època almoràvit dins el volum de material arqueològic, compost fonamentalment per ceràmiques, que han aparegut en les excavacions de la ciutat. Tampoc els materials recollits a diversos llocs de l’illa, arran de la carta arqueològica, han donat dades precises d’aquest període. Així doncs, el panorama és gairebé desencoratjador i tan sols cal esperar que noves investigacions permetin ampliar els coneixements actuals.

Amb la conquista almohade de Mayurqa, el 1203, les Illes Orientals, una altra vegada unides, seguiran vinculades al poder polític i administratiu almohade del sud peninsular, fins a la conquista catalana.

Dels darrers anys del període andalusí es coneixen textos que esmenten l’illa d’Eivissa. Ibn Abi Zar, en la seua obra sobre els almohades, no menciona la conquista almohade de 1188 però sí la catalana a l’any 632H (1235), de la qual diu que l’enemic assetjà l’illa durant cinc mesos fins que la va prendre. Les cròniques catalanes, especialment la de Jaume I, recullen aquest important esdeveniment.

Un altre cronista, Bernat Desclot, relata una sèrie de fets que denoten les divergències i greuges que es produïren entre el rei Jaume I i el poder àrab de Mallorca, que també apareixen reflectides a l’obra de l’escriptor àrab Abu Umayra al-Majzumi. L’escriptor català conta la captura d’una nau musulmana que carregava fusta a Eivissa, en represàlia, els àrabs de Mayurqa retengueren i desviaren diverses naus catalanes que comerciaven amb el nord d’Àfrica. Aquestos fets tengueren lloc el 1226, dos anys abans de la reunió on es decideix la conquista de Mallorca, per part de Jaume I.

No hi ha dubte que els interessos comercials i la seguretat de la Mediterrània, entre altres, foren factors definitius per emprendre la conquista de les illes Balears, encara que aquesta es plantejà com una empresa amb connotacions religioses.

Del període almohade existeixen més dades arqueològiques que dels precedents. Al marge dels exemplars epigràfics, sempre escassos i les troballes monetàries que tampoc no són molt abundoses, existeix nova documentació procedent de les intervencions arqueològiques realitzades a diversos llocs de la ciutat, que han aportat nivells i restes constructives d’aquesta època. També es coneixen amplis repertoris ceràmics recuperats de l’interior de pous negres, alguns d’ells trobats a la ciutat i altres a diversos llocs de l’illa, com a can Portmany (Sant Antoni) i un altre al puig d’en Valls.

L’ocupació territorial de l’illa està clarament representada en el Memoriale Divisionis, acta de repartiment dels territoris d’Eivissa i Formentera entre els conquistadors. Document que fou publicat i interpretat per Joan Marí Cardona i que va servir de base a la investigació de Miquel Barceló sobre els pagesos de Yabisa. Es tracta d’una font documental de primer ordre per conèixer la situació de l’illa abans de la conquista catalana, la seua divisió territorial en cinc distrits: Alhahuet, Sharq, Benizamid, Burtumany i Algarb, també es descriuren alguns dels seus límits al·ludint a diferents accidents geogràfics, sobretot els puigs que serveixen de referència topogràfica, dels quals es dóna el nom àrab. Finalment, es fa una relació, sembla que bastant exhaustiva, de les alqueries i els rafals existents a l’illa, distribuïts per districtes.

Al marge de la seua importància com a font històrica cal destacar el seu valor de cara a futurs estudis de caire toponímic que poden donar dades d’interès sobre la població andalusina de l’illa, el seu origen i la seua procedència. [RGB/AMP]

Descàrregues

Col·laboradors