Morey Rabassa, Jaume

Morey Rabassa, Jaume (s’Arenal de Llucmajor, Mallorca 1926 — Palma 1992) SOC Sacerdot.

Fill de família nombrosa llucmajorera, visqué una infància difícil en la Mallorca de la postguerra. Son pare, Jaume, fou afusellat pels nacionals l’any 1936. Aleshores, la mare, Magdalena, internà els cinc fills, quatre nens i una nena, a la Casa de la Misericòrdia de Palma, dependent de la Diputació Provincial, on tots passaren la infància. Jaume va realitzar els estudis primaris a l’escola de l’internat i als 14 anys passà a treballar a la Impremta Tipogràfica Provincial, de la mateixa institució benèfica. Atesos el brillant expedient acadèmic i les capacitats organitzatives i laborals mostrades pel jove, fou nomenat adjunt a la direcció del centre, on desenvolupà tasques administratives.

Prop de la vintena d’anys se li despertà una forta vocació religiosa i fou becat per la Diputació Provincial per realitzar estudis eclesiàstics en el Seminari Conciliar d’Eivissa. Alumne del Seminari Major, i tonsurat, s’encarregà de la catequesi dels infants del barri de l’església de l’Hospitalet, mostrant un notabilíssim do de gents. Fou ordenat sacerdot pel bisbe Cardona “Frit”, a la catedral d’Eivissa, el dia 10 de juliol de 1955. Nomenat el 31 del mateix mes coadjutor de la parròquia de Santa Creu, regentada per l’ecònom Jaume Obrador, la poca sintonia personal entre els dos capellans, així com les innovadores tasques pastorals emprades pel vicari Morey, foren motiu del seu trasllat, igualment com a coadjutor, a la parròquia del Salvador de la Marina, l’1 d’abril de 1956. El mateix any, el bisbe, confiat en els coneixements que tenia Morey del món laboral i l’èxit en l’apostolat juvenil, l’havia nomenat assessor religiós de Sindicats i consiliari diocesà dels joves d’Acció Catòlica.

Des d’un primer moment, el jove sacerdot encetà una activíssima tasca d’organització d’activitats esportives, lúdiques i religioses entre la infància i el jovent de la ciutat d’Eivissa, progressivament expandides a les parròquies foranes. De les activitats, s’han d’esmentar les sessions de cineclub, a preus molt populars, als locals posteriors de l’església parroquial de Santa Creu (a desgrat dels empresaris dels cinemes locals) i, posteriorment, als locals del Frente de Juventudes, de s’Alamera; l’excursionisme (facilitat pels camions militars); l’inici, a partir de 1955, de lligues regulars de futbol en les categories puça, infantil i juvenil, amb normes pròpies, junta organitzadora, premi a l’esportivitat i òrgan informatiu propi (setanta-nou números del periòdic GOL); actes litúrgics (hora apostòlica, els dimarts; sabatina, els dissabtes; missa escolar, els diumenges); fundació d’una confraria penitencial (1957) anomenada Joves de la Dolorosa, i reconvertida en Confraria de la Pietat (1958); fundació del Club de los Muchachos ; muntatge d’un grup teatral i de teresetes, itinerant per pobles i parròquies; formació d’una rondalla, amb la respectiva formació musical i instrumental, i altres activitats complementàries.

El seu domicili, un primer pis de l’edifici de sa Palmera (recentment enderrocat i reconstruït), contigu al camp de futbol del mateix nom, es convertí en veritable centre d’operacions. El pis de Morey, conegut a Eivissa popularment com padre Morey, era taller, centre de disseny i pintura d’estampes; laboratori de revelat fotogràfic (deixava constància gràfica de tots els esdeveniments); redacció periodística i impremta de la publicació GOL (feta amb multicopista); seu dels comitès organitzadors de campionats, trofeus i excursions; fòrum de debat de qüestions infantils i juvenils; àdhuc aula de repàs per a tots aquells estudiants mediocres als quals quedava pendent alguna assignatura (principalment, llatí).

L’any 1957 fou nomenat director espiritual de l’Institut de Batxillerat Santa Maria, la qual cosa augmentà el seu ascendent i carisma entre el jovent. L’abril de 1958, atesa la jubilació de Mn. Jaume Obrador, li fou encomanada la rectoria de la parròquia de Santa Creu, en qualitat d’ecònom. La dinamització de la parròquia de l’Eixample fou considerable pel que fa als actes litúrgics, organització pastoral i participació dels fidels.

L’extraordinari dinamisme i capacitat de treball del sacerdot, amanits amb una personalitat emotiva, generosa i humil, trobava resposta en la gran acceptació popular, que veia en ell un vertader líder. El físic del capellà (alt, fesomies agradables, veu escanyada, moviments nerviosos i elegants alhora) ajudava a conferir-li una aurèola de dirigent nat. Es podria afirmar perfectament que responia al prototip posterior de capellà conciliar en la línia de la teologia de l’alliberament o, si més no, exemple de capellà obrer de la Joventut Obrera Cristiana: pobresa personal, evangeli portat a les darreres conseqüències, lliurament als altres, enfrontament amb determinats poders fàctics...

L’apostolat entre el jovent el resumia en una frase: “Ser el millor en tot”. En conseqüència, havia instituït un guardó entre els jugadors de futbol dels seus campionats, que era combinatòria d’actuacions destacades en l’esport, assistència als actes litúrgics i comportament social. És a dir, incentiu de valors humans i religiosos.

De la seua capacitat de convocatòria, en foren mostra actes veritablement multitudinaris com la consagració de tots els esportistes al Cor Immaculat de Maria, celebrat el dia 13 de maig de 1956 al passeig de Vara de Rey; la peregrinació juvenil a l’ermita de la Mare de Déu des Cubells, l’octubre del mateix any; les diades futbolístiques a Sant Antoni de Portmany (1956, 1957 i 1958); l’excursió as Vedrà per a l’entronització d’una imatge de la Verge (escultura de Carloandrés) a la cova del Pare Palau i col·locació d’una creu (amb el motiu: Club de los Muchachos 1959) en el cim de l’immens penyal, el 20 de setembre de 1959 i, sobretot, l’acomiadament del qual fou objecte per gairebé tot el poble d’Eivissa, sorprès de la seua inesperada sortida de la diòcesi.

Era impossible que una personalitat desbordant com la seua no creàs reticències i susceptibilitats en part de la societat eivissenca, tancada a la modernitat i immersa en les foscors de la dictadura franquista. Pel que fa al clergat pitiús més conservador, que era la majoria, els seus mètodes pastorals eren percebuts com excessivament liberals, propensos a la fractura social i massa innovadors.

El pare Morey, bon coneixedor de la filosofia humanista cristiana de Jacques Maritain i de les línies renovadores eclesials dels teòlegs francesos R. Voillaume, J. Congar i M. Quoist, havia estat el precursor a Eivissa dels primers Cursets de Cristiandat (celebrats al Seminari, amb caràcter experimental, amb joves eivissencs), incipients a Mallorca, i “l’experiment” havia estat observat amb molt d’escepticisme per bona part del capítol catedralici i pel mateix bisbe. La classe política franquista observava, sorpresa, com el sacerdot els treia la “parròquia” juvenil. Fins aquells moments, la Falange (Falange Española y de las Jons ) havia tengut l’exclusivitat en el món esportiu, cultural, excursionista i lúdic del jovent de l’illa i, si bé a nivell de delegació insular les relacions eren bones quan no de cooperació en l’organització d’actes, els capitostos del Moviment, tant de la ciutat com de la ruralia, no veien amb bons ulls les activitats del sacerdot, a qui consideraven un agitador social i perillós pertorbador de l’ordre establert.

L’aleshores reduït grup empresarial eivissenc romania indiferent a les activitats de Morey, exceptuant-ne algun del ram de l’espectacle, que li havia comunicat personalment, i de manera agra, els seus desacords.

El cercle laïcal proper al bisbe “Frit”, reduït, però de considerable influència en les esferes de poder, mostrava la seua inquietud i practicava una tàctica soterrada de desmitificació, ressaltant més ombres que llums en la tasca pastoral del popular sacerdot. L’any 1959, el segon com a ecònom de la parròquia del barri de Sant Cristòfol, es produí un fet que trasbalsà la vida d’una ciutat petita i tranquil·la: la imprevista sortida de la diòcesi de Jaume Morey. A partir de final de juliol del mateix any, es percebia entre els cercles més apropats seus que “alguna cosa” havia passat.

El dia de Sant Jaume del mateix mes, en plena volta a Eivissa a peu, realitzada amb una vintena d’al·lots, havia estat convocat d’urgència pel bisbe. Sembla que s’havia produït una denúncia al bisbat per part del pare (alt càrrec municipal) d’un dels integrants del grup expedicionari. La denúncia era greu: abús de menors. L’abast de l’acusació provocà una ferida profunda en el sacerdot que, dolgut i preocupat, es deixà portar per l’emotivitat que el caracteritzava. Algun eclesiòleg pitiús esmenta que l’ordinari de la diòcesi establí un pacte de silenci amb l’acusat, en el qual s’acordà el cessament en la parròquia i nova destinació, després d’uns exercicis espirituals a la Gleva, santuari barceloní de la comarca d’Osona. El dia 14 d’octubre aquest pacte fou trencat per l’ecònom de Santa Creu, que convocà una inesperada hora apostòlica a la parròquia, al final de la qual anuncià, emocionadíssim, la seua immediata sortida de l’illa.

La sorpresa fou monumental, i la primera reacció, ben primària, espontània, fou anar al Palau Episcopal, a fi de demanar explicacions o, en el seu cas, exigir al bisbe la revocació de la suposada ordre d’expulsió. Arribada la manifestació a la plaça de la Catedral, es produïren lamentables aldarulls i cridòria insultant contra la màxima autoritat eclesiàstica, que recomanaren la intervenció de la guàrdia civil, sol·licitada pel bisbat. La violència exercida per l’autoritat no fou excessiva, atesa la presència de molts de fills del “cuerpo” entre els concentrats.

L’endemà, al migdia, l’acomiadament del sacerdot al camp d’aviació fou multitudinari. Tots els mitjans de transport, públics i privats, es posaren a disposició de la gent que volia anar as Codolar per dir adéu al mossènyer. Fou sorprenent la ràpida recollida de diners, amb generosa resposta per part de molts ciutadans, amb la finalitat d’adreçar telegrames de protesta al nunci, al papa, al ministre de justícia i, àdhuc, al cap de l’Estat. I ben segur que l’avinentesa fou aprofitada per una part de la població, aquella no precisament addicta al règim, que pretenia convertir aquells moments de confusió en prova de disconformitat política.

El dia 30 d’octubre, el bisbe donà una llicència de 7 anys a Jaume Morey, incardinat en la diòcesi, per subscriure contracte de col·laboració missionera a l’Àfrica, amb l’orde dels Pares Blancs. Amb tot, el sacerdot acomplia una il·lusió, conreada al llarg dels estudis eclesiàstics, d’exercir tasques missioneres. No debades havia estat un dels seminaristes fundadors de l’Acadèmia Missional i un dels principals impulsors de la celebració a Eivissa de la festa missionera del Domund. Fou destinat a Kasongo, província de Bukavu, de l’antic Congo Belga, d’on passà a Lubumbashi (República Democràtica del Congo), concretament a la missió Crist Salveur, quan la situació política ho requerí.

L’estil apostòlic no canvià gaire del que havia mostrat a Eivissa, lloc al qual tornà amb certa regularitat i sempre de manera molt discreta. Afectat d’una greu malaltia tropical, retornà a la Mallorca natal, on residí una llarga temporada. Posteriorment, es traslladà a la Mola de Formentera, on cooperà en tasques parroquials. [MSP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments