Valldeneu i Bertran, Joan de

Valldeneu i Bertran, Joan de (Barcelona 1899 — 1963) DRET/ SOC Advocat. Llicenciat en dret el 1923 per la Universitat de Barcelona.

Exercí a Reus i a Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera havia tengut una actuació destacada, tant pel que fa a les seues crítiques públiques a la supressió de la Mancomunitat de Catalunya com al conflicte que enfrontà el Col·legi d’Advocats de Barcelona amb les autoritats governatives (1924-26). Encausat, la sentència significà el seu desterrament a l’illa d’Eivissa, on arribà el 1927. Aprofità aquella estada per treballar al servei de la família Ventosa, amb incipients negocis industrials a la ciutat.

El febrer de 1930 s’instal·là definitivament a Eivissa i obrí despatx, de manera successiva, als carrers del Comte de Rosselló, d’Isabel II (el 2015 del Bisbe Cardona), a la plaça del Parc i, més tard, al carrer del General Polavieja (el 2015 sa Carrossa). Inicià la seua activitat professional aquell mateix any, contractat pel Diario de Ibiza per mantenir una entrevista amb el governador civil de la província, amb l’intent de reduir les dures condicions de la censura imposada als mitjans de comunicació.

El mes de juliol següent actuà per primera vegada com a advocat davant l’Audiència de Balears, en la defensa de Pere Guasch Ferrer, en un sonat cas de desacatament a l’autoritat municipal que havia tengut ressò a tota l’illa. L’absolució de l’acusat el portà a ser considerat un jurista sòlid i competent i li reportà les simpaties de la gent del camp. Aleshores ja es deia que era talment un home de lleis amb el codi civil al cap i començà a circular una glosa laudatòria: “Si hi ha algun pleit enredat / per Eivissa o Sant Mateu / també hi ha un abogat / que liu diuen Valldeneu. / Pleit no n’ha perdut ni en pedrà, / amb això hi entén bastant, / en tots els pleits guanyarà / si es pot fer pagar endavant. / Demanau sempre abogat / don Joan de Valldeneu”.

Monàrquic i tradicionalista per influències familiars, es convertí en un catalanista ferm i convençut, format a l’escola de Prat de la Riba i Francesc Cambó, del qual era amic personal. Des de la seua arribada a Eivissa s’havia aliat amb el Diario de Ibiza (tribuna de la seua ideologia) i amb Carles Roman, president del partit Liberal Regionalista illenc. L’amistat amb Cambó facilità els contactes (dos viatges a l’illa) entre el líder de la Lliga Regionalista catalana i Roman. Amb la pretensió de buscar afinitats i suports polítics, l’any 1931 viatjà repetides vegades a Palma per fer gestions i mantenir contactes amb el Centre Autonomista i el Centre Regionalista mallorquins, partits integrats per exmauristes, simpatitzants de la doctrina política de Cambó.

En definitiva, volia aconseguir l’homologació del Partit Liberal Regionalista eivissenc amb aquestes formacions polítiques. S’oferí com a cap de llista a les eleccions municipals, en el cas de la renúncia de Roman. En ple debat sobre l’Avantprojecte d’Estatut d’autonomia, el diari La Voz de Ibiza inicià la publicació d’unes enquestes fetes a polítics representatius de tot l’arc ideològic eivissenc. El 31 de juliol de 1931, en la roda d’opinions al mateix diari, Valldeneu expressà, en el seu article, una profunda vocació autonomista i, una vegada aconseguit l’Estatut, la conveniència de la integració de Balears a la Generalitat de Catalunya, ateses les afinitats històriques i culturals, fet que provocà una irada i contundent resposta de Bartomeu de Roselló, que encetà una aspra polèmica en la remoguda política insular.

Joan de Valldeneu era cavaller del Reial Cos Col·legiat de la Noblesa de Catalunya, antic estament militar del Principat, la qual cosa va palesar en algun moment. Així, publicà a Diario de Ibiza una biografia de Nunó Sanç, comte del Rosselló (5 de maig de 1930) i va fer imprimir unes targetes de visita a nom de Joan de Valldeneu i Bertran, en les quals s’autoanomenava, de manera impròpia, comte de Tagamanent.

Durant la Guerra Civil desaparegué qualsevol activitat política de l’advocat, que s’havia dedicat exclusivament a les seues activitats professionals. Finalitzada la Guerra Civil Espanyola, fou desterrat (segurament per alguna venjança personal) durant un any a un poblet de la província de Toledo, on patí tota mena de calamitats, que foren suportades amb la seua flegma característica. Retornat a Eivissa, establí despatx definitiu al carrer de sa Creu, desenvolupà una intensa activitat als tribunals i donà assessorament jurídic a una bona part de les grans empreses eivissenques.

A l’imaginari pitiús perdura el record i la imatge d’aquell home baixet i grassot, sempre amb la cigarreta a la boca, d’aspecte un poc estrafolari i descurat. A aquesta peculiaritat s’afegia la dels seus companys de pis o, a vegades, secretaris de bufet, tals com Antonio Castellanos (professor de l’Institut Santa Maria), el senyor Pagès (pianista i afinador d’instruments), el català Modesto (matalasser i enllustrador), Juanito Ribes (mestre interí i pintor), “Llissa” (putifeiner on n’hi hagi), etc. A final de 1963, malalt del cor, retornà a Barcelona, on morí. [MSP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments